Entrevista en Llibres per llegir (en catalán)

Santiago García Tirado, entrevista

(Publicada originalmente AQUÍ)

Llxll: Què és per a vostè la novel·la negra?

D'un costat és un exercici de narrativa pura, un concepte que ha anat degradant-se sota el pes de la narrativa mal entesa com a “culta” (assimilada a “acadèmica”). En la seva variant genèrica negra la narrativa opta per la seva temàtica a enfrontar-se al seu temps a la vista de tots, sense por a assenyalar ni l'estupidesa ni la corrupció. Com es pot veure es tracta d'una actitud doblement intrèpida.

Llxll: Creu que la novel·la negra és un gènere infravalorat?

Ho és. I a aquest desconeixement contribueixen els dos costats implicats la relació. Els autors (i lectors) del gènere negre, que es mostren sovint fàcilment complaents amb obres maldestres i desmanyotades, encara que certament entretingudes. Els autors i crítics de la novel·la culta massa ofuscats per la lluentor de l'acadèmic, o l'innovador o simplement la moda literària de torn, que ni tan sols concedeixen el benefici de l'anàlisi a obres que s'inscriuen en qualsevol variant de gènere. En la tradició espanyola, la literatura de gènere, solament per ser-ho, té adjudicada als seus senyals d'identitat un tret negatiu, d'inferioritat.

Llxll: La majoria de protagonistes de novel·la negra comme il faut per què tenen aquest aire d’spleen?

La novel·la negra és filla d'un desengany enfront d'un estat de coses i un model de món. L'autor no mira el món d'igual a igual. Ni tan sols des d'a dalt. La coneguda explicació de Valle-Inclán en relació amb l'autor teatral no serveix aquí. L'autor de la novel·la negra mira de gairell un món que se li va mostrar ladí, i pel qual va perdre tot interès. Acaba sent un malenconiós, un descregut. Que els seus protagonistes el siguin en igual mesura no és més que un fenomen de transferència.

Llxll: Parli’ns de la seva obra. Què té publicat? Està treballant en algun llibre? 

Els puc parlar de la meva última novel·la publicada, La balada de Eleanora Aguirre (Eds. Irreverentes, 2012). En aquesta narració una noia del Mèxic dels 70 descobreix per casualitat una icona viva, Janis Joplin, i aquest descobriment remou l'entramat de pressupostos i regles sobre el qual ha construït la seva vida. És una noia formal, i estudia en un internat de monges. Fins que es creua en el seu camí la imatge de Janis. En aquest moment es tira a la carretera amb l'objectiu d'anar fins a la cantant per conèixer-la, la qual cosa provocarà al seu entorn un desplaçament de forces que dóna molt joc narratiu. En essència és una obra que parla del camí, i el camí com a tòpic literari és un trassumpte de la vida. No va ser premeditat, i m'agrada comprovar que aquest enfocament subjeu en la història de Eleanora Aguirre. En la meva primera novel·la, Un preso que hablaba de Stanislavski (Eds. Irreverentes, 2006), el protagonista era un actor que estava a la presó per raons fosques, que s'anaven descabdellant al llarg dels interrogatoris. Es parlava-hi de la responsabilitat de l'autor, com a creador i com a peça d'un món en dubte, però això tampoc va ser premeditat. La història segueix un desenvolupament propi amb elements de novel·la negra, i es pot llegir com una història tancada, sense més. A mi em sorprèn, quan veig ambdues novel·les en la distància, que hi hagi certa coherència en els punts d'interès que desenvolupen: primer, l'autor dirimeix la qüestió de quin va a ser el seu paper, quina funció albira en la seva obra; després es llança al camí, a la realitat corpòria i gairebé sempre adversa. Ara suposo que hauria d'escriure sobre forces que juguen en aquest món, sobre el Bé i el Mal. I en efecte, en això estic treballant.

Llxll: Què cal per editar avui a l’Estat espanyol?

Ningú ho sap molt bé. És el problema de qualsevol que es dediqui a alguna forma d'art a Espanya, que no hi ha canals definits per donar a conèixer la pròpia obra. L'atzar és un factor important (que inclou un cercle de relacions, premis literaris en els quals es participa, etc.), però també ho és la constància en el treball. Un autor o autora té l'obligació de formar-se, llegir en quantitats industrials i, de manera simultània, participar en concursos, col·laborar amb revistes, etc. La possibilitat d'editar sorgirà d'aquesta confluència de treball i atzar.

Llxll: Com treballa? És a dir, té alguna metodologia, mania…

Obsessió, més aviat. Llegeixo compulsivament alternant entre literatura clàssica, S. XX europeu i noves tendències. També gènere negre, per descomptat. El moment de començar a escriure em provoca neurosi. La planificació, el joc amb els milers de possibilitats que es despleguen des de la idea original, les *subsecuentes milers de decisions, els retocs en la redacció, en fi, el procés d'escriptura també em provoca neurosi. Per pal·liar-la obro espais de temps entre unes fases i unes altres en els quals no escric, o llegeixo coses molt dispars. Noto que així s'aplaquen els nervis i puc analitzar amb més fredor el progrés de la novel·la. Acabada aquesta *gigantomaquia, el major compliment que em poden dir és —com m'han dit en ocasions— que “la novel·la evidencia que l'autor va gaudir mentre la construïa”. Compensa les nafres que queden en acabar.

Llxll: Aquesta pregunta la fem sempre que tenim l’oportunitat... Per què escriu un escriptor?

Pel terror a l’anorreament. La constatació que es pot travessar el món amb els ulls com a plats i desaparèixer sense que quedi constància. L'escriptor escriu a crits per evitar aquest anonimat que l’aboca a l'angoixa. Després, en el camí, un descobreix que l'escriptor també té una responsabilitat, enfront de l'Art, d'obrir camins nous; i enfront del seu Món, de mantenir una veu crítica. El mòbil econòmic és principal en molts casos d'autors consagrats, però no ho recomano. Conec mètodes de guanyar diners més ràpids i amb majors nivells d'impunitat.

Llxll: Recomani'ns alguns dels que per a vostè són els millors escriptors de novel·la negra de la història.

Una llista, capritxosa: Jim Thompson, Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri, Raymond Chandler.

Llxll: Independentment del gènere negre, ens podria recomanar un parell de llibres que per a vostè són imprescindibles per a un bon lector?

Aviso: parlo de llibres que a mi em resulten fonamentals. Reuneixen una temàtica excel·lent al costat d'una forma que considero gairebé perfecta. No pontifico en recomanar-los.

Entre els clàssics recomano a Robert Walser, Jakob von Gunten; els relats de Julio Cortázar i de Borges; El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald.

Dels actuals hi ha tres que marquen sengles molt personals i apassionants: Mario Cuenca Sandoval, en El ladrón de morfina; Willy Uribe en Cuadrante Las planas; i Agustín Fernández Mallo en El hacedor (de Borges): remake.